El retorn del Jedi

Després d'un llarg silenci... recomenço la tasca escriptora en el blog. Ho sé, us he tingut abandonats. I sense cap mena de notícia, molts us heu preocupat per el meu estat ja que només heu rebut terribles informacions de focs i explosions en aquesta: la gran batalla per l'univers.

Però, cal dir que jo no m'he quedat quieta i amagada dins un forat mentre passava la tormenta. Tot el contrari, m'he estat preparant, exercitant cos i ment, viatjant pel costat més obscur, atrevessant oceans, selves i muntanyes, per tal de retornar amb més força que mai i salvar l'univers.

Així que us demano perdó per haver-vos deixat sols en aquest espai virtual on hi caben esperances, jocs, amor i traició... i retorno com a jedi incomplert, cansat i emocionat. Sóc el jedi que busca el pare, la mare, la germana perduda, els amics impacients... en definitiva: l'amor de l'altra punta de l'univers.

El mutisme ja s'ha acabat i començo el relat dels meus viatges, ara que ja tinc una forma de connexió per compartir totes aquestes experiències.

Començaré per la gran ciutat: MELBOURNE.

(PETIT INCÍS) Font d'alguna que altra preocupació per les notícies que us han arribat de grans incendis i centenars de morts. Els focs han estat a les afores de la ciutat i aquí, això vol dir una extensió de terra molt immensa. Jo només vaig viure la intensíssima calor dels dies previs al foc i quan es van adonar de la gravetat de la situació (aquí els incendis són molt comuns perquè hi ha molt bosc sec i fa molta calor) jo ja estava a Tasmània.

Feta l'aclaració, em complauré compartint les meves impressions superficials i ràpides sobre Melbourne, ciutat visitada en quatre dies, en aquells moments sota un sol insuportable i ara sota una capa constant de fum i cendre dels incendis.

Melbourne, decididament és el que s'acosta més a una gran ciutat europea (salvant grandioses distàncies). Hi vem trobar en la nostra curta visita certa ànima que crec que hi manca a Sydney. Té com un aire més cosmopolita però encara a mig fer: la gent, els barris, el transport, la distribució... té tot un encant estrany, no és entranyable però aconsegueix certa autenticitat que la meva vella memòria europea creu reconèixer

I ara foticos! Que sé que és el que més us interessa.

Girasols a Swanston St. Tot ple de escultures inesperades i divertides!

Explicació de com va el semàfor! Això a Sydney no existeix.

Vem riure una bona estona.

La City i el riu Yarra. I jo amb pose de foto. Quin horror!

Molts parcs, grans arbres.

El nostre carrer preferit. Un laberint entre els edificis, ple de tendetes i cafès.








I el St. Kilda Festival: fireta, bars i concerts davant de la platja amb els amics de la Inés.

Apa. Un petó molt gran a tots.

Sydney, jet-lag, fauna i flora...

Em direu que era obvi però aquí a Sydney tot va una mica al revés...

El colom de Sydney -- gros, bec llarg i curvat, mirada amenaçadora. Conviu amb ocellets als que estem molt més acostumats: com el colom quotidià barceloní, aquell brut i gris, que només de mirar-lo ja t'enganxa alguna malaltia; una gavina més petita que la barcelonina i que es diferencia, no només per la seva mida, sinó per la seva inquietant quietud, semblant a la dels ocells de Pájaros abans d'atacar!; i uns pardalets que, contràriament als seus cosins europeus, fan un udol horrorós enlloc d'un xiulet discret.

Aquí a la foto es pot veure el colom de Sydney rebuscant entre la ronya, molestant a la gent que fa el picnic, fent exactament el que la seva càrrega genètica li mana fer. Que no us enganyi el seu aspecte exòtic, és un COLOM!

El semàfor de Sydney -- segons la Gran Enciclopèdia Catalana: 4 TRÀNS Aparell de senyalització lluminosa per a regular el trànsit de vehicles i vianants en els encreuaments, indicant amb un llum verd el pas lliure, amb un de vermell la prohibició de passar i amb un llum groc o ataronjat la pausa de precaució entre el verd i el vermell.

Sembla bastant clar: verd i passes, vermell i et pares, groc i corres! A Sydney, però, les coses no són tan senzilles. Per començar, un s'ha d'oblidar del groc, aquí només hi ha dues opcions. Però, és que el verd pels vianants dura literalment dos segons i comença a pampallugejar el vermell i després es queda en vermell però no passen ni vianants ni cotxes. Per tant, en un principi ens dedicavem a passar sense fer cas del semàfor però sempre miravem cap el costat equivocat per on venien els cotxes (aquí van al revés!). Ara, observant atentament la fauna autòctona hem après que el que s'ha de fer és mirar el semàfor dels cotxes i no el dels vianants i resar pq no giri cap cotxe i t'atropelli!

L'aranya de Sydney -- que puc dir... és simplement enorme! Fa teles de aranya que atravessen un magnolier de dos metres de diàmetre i té unes ratlles grogues que clarament avisen que no et pots ficar amb ella. Cal rodejar-la i no adentrar-se en el seu territori, ella viu la vida al seu ritme i encara que et sembli que el teu propi volum la pot intimidar, desenganyat! ella sempre guanyarà.

Regal d'aniversari.

"Luís Pedraíta es preguntà un cop, "¿un cacahuete en medio de una piscina sigue siendo un fruto seco?". La resposta no té res a veure amb el fet que 27 sigui el producte de 3x3x3 ni que el 28 de desembre sigui el dia dels Sants Innocents segons el Nou Testament. Perquè els romans en sabien molt de banys, i es clar, tothom sap que els cacauets els van portar els romans des de l'Aràbia, i que els àrabs en sabien molt de números. Així que tot quadra. El fet que els cacauets siguin en realitat americans no té res a veure perquè l'amistat és un sentiment on no sempre dos més dos són quatre i , per tant, si parlem de banys i d'amistat el s cacauets poden presumpte i remotament venir de l'Aràbia i punt. Que parlem de banys i d'amistat? Sí és clar, si aconseguim extreure el fet porni de l'equació tenim: amics + banys = a piscina amb els mugrons com a cacauets; el que no té res a veure amb que sabem del cert que els cacauets no vnen d'Austràlia i el meridià que passa per Sydney no sigui ni el 27 ni el 28, i que el contingut sigui sempre més important que el continent. Per altra banda, el contingut d'una piscina és l'aigua, que és precisament el que no beurem avui i que per altra banda beuen els musulmans, que si no els banys serien amb Lambrusco, caipirinha o vés a saber. I és clar, Jules Brinem de Pulp Fiction diu que ell no és musulmà, però que és el putu rei dels massatges als peus i d'aquí deduïm que a Austràlia van cap per avall i esperem que no tingui cap relació amb que els massatges als peus no es fan en crema de cacauet sinó amb oli de castanya, però això seria anar-se'n per les branques (de l'ametller). Castanya!"

Amors. Aqui comença el blog de les antipodes, amb el vostre carinyo i sentit de l'humor. No dubteu que el massatge als peus i els banys en van agradar moltissim, era com caminar sobre nuvols, pero encara m'agrada mes la vostra companyia i amor.

Us trobo a faltar. Merci per ser-hi.